La cortina de fum a l’aeroport
Algunes grans empreses que viuen del BOE utilitzen un mecanisme ben conegut: liciten a la baixa per una obra o un servei per aconseguir la concessió. Després hi apareixen els imprevistos que obliguen a afegir els sobrecostos. És una manera de treballar, per cert, que irrita força les empreses estrangeres que participen en algun concurs espanyol. I també és una fórmula que no sempre surt bé quan l’empresa espanyola intenta aplicar-la a l’exterior. Algunes concessions, com la de la seguretat de l’aeroport del Prat, funcionen així. Les queixes dels treballadors d’Eulen, per més que estiguin causant unes molèsties formidables, segurament se solucionaran amb un augment salarial que repercutirà en una revisió dels costos.
Que la vaga afecti l’aeroport del Prat i no d’altres no ha de sorprendre. No hi ha cap conspiració al darrere. Els treballadors fan vaga allà on poden exercir la pressió més gran sobre aquell que ha de satisfer les seves peticions, que en aquest cas és Aena. ¿I quin és l’aeroport que més negoci proporciona a Aena? El Prat. Davant d’aquesta certesa, intentar atribuir la responsabilitat de l’allargament del conflicte al Departament de Treball perquè fa de mitjancer és cinisme pur.
En efecte, aquest és el gran argument amb què l’Estat espanyol, contractista d’Eulen i únic gestor de l’aeroport, intenta amagar la seva incompetència, amb el suport incondicional dels seus altaveus mediàtics. El govern de Rajoy està convençut que la seva gestió és exemplar, i per això reacciona amb ira quan s’enfronta al mirall que uns voluntaris de l’ANC planten al Prat. Amb ira i desviant l’atenció. ¿Els aldarulls contra un bus fan fora el turisme i el que passa a l’aeroport no?