Les lliçons que dona el ‘Brexit’

El govern del Regne Unit, molt debilitat després de les últimes eleccions, està dividit ara sobre si s’han de pagar o no 40.000 milions d’euros durant el procés de separació amb la Unió Europea. Els més durs al·leguen que el Regne Unit ja ha pagat prou. Els més possibilistes creuen en la negociació i en la dilació dels terminis per pal·liar els danys que el procés causarà en l’economia britànica.

La raó de fons és saber si aquesta separació ha de ser amistosa o si ha de ser dura. Els partidaris del segon escenari temen que si el Regne Unit aconsegueix un bon acord apareguin altres països que se sentin temptats a iniciar el mateix camí. S’apunta Polònia i Hongria, però el pes d’aquests dos països no és comparable al del Regne Unit. No: en l’ànim de la Unió pesa el cas de França, on la victòria de Le Pen hauria suposat la fractura.

La sortida del Regne Unit ha de ser amistosa perquè l’endemà que culmini la separació, aquest país continuarà formant part d’Europa. No vagarà per l’espai sideral. I continuarà sent la segona economia d’Europa. A més, el Regne Unit haurà format part de la Unió durant dècades, i això vol dir que bona part de les seves lleis i dels seus usos comercials hi estaran adaptats i així seguiran. No serà tan fàcil fer marxa enrere. És possible que el Regne Unit continuï operant, a efectes pràctics, com si encara formés part de la UE. En tot cas, aquest episodi ha de servir per fer reflexionar sobre les causes per les quals una majoria –ajustada, però majoria– va votar a favor de marxar. Mentre la Unió no en busqui la resposta autèntica –no una de conveniència o feta a mida per calmar consciències– el projecte comú continuarà amenaçat.