Llibertat o presó

El president Puigdemont ha dit més d’una vegada que està disposat a anar a la presó per haver convocat un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si bé això s’ha d’interpretar com un senyal de resolució enmig d’un període turbulent, convé tenir present que els estats no sorgeixen quan hi ha molta gent disposada a anar a la presó sinó quan hi ha prou gent decidida a tancar a la presó els qui s’hi oposen. Encara que els catalans prefereixin ignorar-ho, i per això des del començament del procés ha circulat la idea que estem fent una cosa mai no vista, una revolució democràtica que meravellarà el món, no hi ha maneres noves d’aconseguir els objectius de sempre. La fi de la Història no ha passat, i si passa, no serà pas a Catalunya on s’esdevindrà aquesta fi. Que una minoria nacional, o, com diria Maquiavel, un principat que abans de ser ocupat vivia amb lleis pròpies, aspiri al manteniment de la seva identitat, i eventualment a la secessió, no té res de sorprenent, és una constant europea. A vegades se’n surten i a vegades no; quan un d’aquests principats se’n surt, no és perquè els seus defensors hagin commogut el món amb anys de condemnes a la presó o perquè hagin fet els millors discursos sobre la legitimitat dels seus objectius, sinó perquè han aconseguit la unanimitat social suficient per actuar ja com una realitat estatal, fins a tal punt que als seus adversaris els resulta més barat renunciar al domini que exerceixen, o compartir-lo, que no pas esmerçar més esforços a doblegar-los. No sembla pas que aquí hagi arribat aquest moment.