Ens van menysprear, atonyinar i colpejar. Disparar pilotes de goma, intimidar amb armes i amenaçar. A alguns els van obrir el cap, els van fer una ferida al front o a l’ull, els van arrossegar i tirar per terra. Avis, joves, grans i vells. Els nostres veïns, amics i familiars. Però no van trobar les urnes (“«¿Dónde están las putas urnas?»”) i, sí, vam dir “votarem” i “vull votar (vull butà)” i ho vàrem fer. Ara, però, la lluita encara continua. Masegats però no vençuts, alçats pels presos polítics i pels polítics exiliats, pel president legítim Carles Puigdemont, una petita urna de plàstic PVC ens recorda que demà farà un any del dia que l’Estat espanyol ens va voler sotmesos i ens va trobar, braç a braç, com un poble unit. I amb urnes per no oblidar.