Opinió

Tribuna

Per anar-ne parlant…

“El debat sobre les escoles de negocis hauria d’incloure també la pregunta sobre com es treballa en el desenvolupament integral de la persona

Si hi ha un costum clàssic quan els diaris fan constar que han nomenat alguna persona per a un càrrec directiu en una empresa, és fer constar en quina universitat o escola de negocis ha estudiat. Alguns departaments de premsa estan encantats amb aquest costum, perquè així poden sumar “impactes” comunicatius. Però també hem vist molts directius ser notícia en els mitjans de comunicació degut al dubtós honor d’haver contribuït activament a l’enfonsament de l’empresa en què treballaven (i per haver cobrat substancioses quantitats per aconseguir-ho, tot sigui dit). Curiosament, però, en aquests casos mai no hem sabut on s’havien format, com si fossin veritables exalumnes apàtrides.

Sortosament, ja fa anys que hi ha un debat obert sobre el model i el tipus de formació que ofereixen les escoles de negocis. Debat apassionant, en què es juga en bona part el futur de cadascuna i el del sector com a tal. Un dels diversos detonants d’aquest debat és la pregunta sobre fins a quin punt en els darrers anys la pressió dels rànquings (i la seva lògica) les ha condicionat, si més no, el seu discurs, els seus missatges i la seva comunicació. La pregunta és rellevant, atès que en aquests rànquings se sol valorar de manera exagerada l’increment salarial que obtenen, per exemple, els alumnes del MBA després d’haver-lo cursat, comparat amb el que guanyaven abans de fer-lo. Arriba un moment en què potser no ens haurien de sorprendre tant algunes coses que passen si un dels missatges principals que reben des de la seva formació és que un indicador preferent per valorar el lloc on estudien és la xifra que passen a guanyar quan en surten. Més que només fer escarafalls quan hi ha escàndols empresarials, potser les escoles de negocis –i el sector com a tal– també haurien de preguntar-se fins a quin punt hi han contribuït. Tal vegada no hagi estat una contribució sota una estricta relació causa-efecte, però alguna sincronia hi deu haver, si més no similar a la que exhibeixen quan els directius són reconeguts positivament per la seva tasca.

Darrerament ens ve sovint a la memòria un llibre de John Elkington que va ser un dels primers en què es parlava del que ara s’anomena el triple compte de resultats (econòmic, social i mediambiental). El llibre es deia Cannibals with forks, i plantejava provocativament la pregunta de si el progrés educatiu consisteix simplement a aconseguir que els caníbals mengin amb forquilla. Doncs bé: creiem que el debat que esmentàvem també planteja a les escoles de negocis si la seva funció només és ensenyar a menjar amb forquilla. Si la seva feina només és millorar els instruments que s’usen, les capacitats i habilitats que s’adquireixen, les tecnologies que es maneguen i els conceptes que s’aprenen. Però que la qüestió de qui i com les usa i per a què no els correspon com a escoles de negocis. És evident que instruments, capacitats, habilitats, tecnologies i conceptes són fonamentals. I com més desenvolupats i afinats siguin, millor. Però en tot això hi ha també un debat ideològic i valoratiu que els demana –i els demanarà– cada cop més que es defineixin: quin model d’empresa i, sobretot, quin model d’èxit empresarial transmeten en tots i cadascun dels seus missatges i de les seves activitats, tant docents com no docents. Cap escola de negocis no podrà escapolir-se en els anys vinents de tenir alguna paraula a dir sobre els valors i els models d’empresa que proposa i defensa, i quins qüestiona i rebutja. Bo i sabent que, en fer això, a diferència de quan es limitava a parlar de tècniques de gestió (de forquilles, vaja) no podrà satisfer tothom.

El debat sobre les escoles de negocis (i sobre tot el sector) inclou sempre un apartat sobre la necessitat d’innovació. Normalment aquest debat se situa al voltant de les tecnologies de l’educació i sobre les dinàmiques de l’aprenentatge. Cosa que, sens dubte, és un repte d’urgentíssima resposta. Però el debat hauria d’incloure també la pregunta sobre com es treballa en el desenvolupament integral de la persona; la interpel·lació sobre els valors que la mouen i el projecte vital que l’anima; i el suport perquè el seu procés formatiu integri tots els elements que n’haurien de formar part, i no deixi aquesta integració en mans de la sort o l’atzar. Parlar d’aquests temes de manera adulta no té res a veure amb el fantasma de la indoctrinació (fantasma que de seguida treuen a passejar els mandrosos que no volen ni sentir a parlar de la qüestió). Té a veure amb la pregunta sobre si l’educació superior és i vol ser, efectivament, educació i bona educació.

Perquè el que aquest debat planteja a les escoles de negocis no és, comptat i debatut, només un repte de currículum i de metodologies docents: és també –i sobretot– un repte ideològic i d’identitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia