La retroprogressió

Empraré un concepte de Salvador Pàniker per explicar el fenomen del neofeixisme i els populismes actuals; i un segon concepte, el de discontemporaneïtat, pel qual molts habitants del planeta no són plenament contemporanis dels altres. I adduir que el fenomen passa tant en països rics com en pobres, per bé que en els pobres és més normal, perquè són democràcies febles. A part, hi ha els països de tradició autoritària, que fan la guerra pel seu compte, segons els interessos de les seves autocràcies.

El panorama és aquest: davant de l’impuls econòmic i tecnològic de la globalització, que és un fet imparable, hi ha zones del planeta on ara es pretén tornar al passat, essencialment degut a la pèrdua de privilegis, que la població nota com un atac exterior. El cas principal són els Estats Units, fenomen intern del seu imminent estat de decadència. Els americans influeixen sobre Europa des del moment que els nostàlgics contraris a la Unió Europea troben de cop un aliat enorme, i fills de les nostàlgies imperials o de les cendres de la guerra freda tornen al camí del nacionalisme excloent. Aquest fet podria ser un element retroprogressiu, un anar endarrere que amaga un posterior salt endavant, com si calgués passar una malaltia perquè els ciutadans d’aquests països assumeixin la seva situació real. Seria el cas dels anglesos i italians. Un cop passat el xarampió, tornaran forçosament a la globalització.

El segon concepte ve de la història: hi ha llocs al món que es troben en un període diferent d’altres llocs. El Japó, per exemple, és una cultura discontemporània en ella mateixa, car el país viu en el passat tradicional i en el futur més impactant al mateix temps. Això passa a l’Àfrica, on gent sense llum té mòbil. La contemporaneïtat és l’economia de mercat global i la tecnologia, normal a tot Occident. Però països de gran massa popular, com el Brasil, no assoleixen el ritme adequat, i juntament amb la corrupció, com a tot Sud-amèrica, es troben anant enrere i endavant alhora, i la població només veu que les coses mai van bé. I d’aquí els continus canvis de govern. A tots els països pobres en general, la retroprogressió i la discontemporaneïtat fan estralls, perquè no hi ha manera de seguir una evolució pausada i gradual cap a un estat fort, sa i ric.

Si a això hi afegim la importància capital de l’actual evolució de la Xina, intervenint cada cop més arreu però des d’un model impossible per a tots els altres, perquè neix de la seva pròpia cultura mil·lenària, i el paper fort de Rússia, que no es vol integrar a Occident també per un fet cultural, tenim dos pols aliats i contraris que desestabilitzen contínuament l’ordre anterior, essencialment anglosaxó. Amb tot això, França i Alemanya no tenen prou força, Anglaterra ha renunciat i els americans pateixen el seu propi malson. Resultat, el vell equilibri ha mort; el nou no ha nascut. I en moments de por, la temptació autoritària és irresistible. Esperem que sigui un pas enrere per fer-ne dos endavant.