A la tres
Soraya no ho sap
“L’interrogatori de l’exvicepresidenta espanyola va ser una exhibició de desmemòria selectiva
Declaracions amb mitges rialles que comencen com mítings amb les preguntes de Vox o la fiscalia i es van empetitint fins que acaben amb monosíl·labs quan es veuen acorralades per les defenses. És el cas de l’exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, citada com a testimoni ahir al Suprem. Del seu interrogatori va quedar clar que Espanya és una democràcia, com va repetir en diverses ocasions, malgrat que no es puguin abordar debats com el de la independència de Catalunya. “No cal parlar del que no es pot materialitzar“, sostenia l’exvicepresidenta espanyola delimitant en color vermell els marges del debat parlamentari i, per descomptat, institucional. El referèndum, és clar, en quedaria fora. Calbot a la llibertat d’expressió –com a mínim– de la mà dreta de Mariano Rajoy, que es deia que en l’executiu del PP era qui manava. En canvi, no controlava, va assegurar sota la promesa feta al Suprem, ni el dispositiu policial de l’1-O, ni la decisió de fer venir reforços de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil a Catalunya, ni tampoc la data de quan es va decidir que es desplaçarien. La número dos de l’executiu estatal o “no ho sabia”, o “no controlava el detall”, o “no n’era coneixedora”. Segura, això sí, de la suposada violència del 20 de setembre en la manifestació davant de la conselleria d’Economia i els dies posteriors, Sáenz de Santamaría va ser igualment incapaç de respondre el nombre de detencions que es van fer durant aquells dies amb hipotètics “altercats diaris”. “No conec les xifres.” Llacunes sobre els números –els policies atesos el primer d’octubre van baixar de 400 a 93– i també sobre les peticions fetes per organismes internacionals, com l’ONU, sobre la repressió del referèndum. “No em consten.”
El desconeixement de l’exvicepresidenta espanyola és de tal magnitud que no sap si la declaració d’independència es va publicar –no– al BOPC o al DOGC. L’interrogatori de Sáenz de Santamaría va ser una exhibició de desmemòria selectiva. En acabar, el somriure se li havia esborrat.
