Keep calm
Llistes
La part positiva són les ganes de participació en la política. Voler deixar-hi la pell com els acusats al Suprem
Un dels moments més dramàtics dels dirigents dels partits polítics és a l’hora d’elaborar les llistes per concórrer a les eleccions. Un veritable maldecap, haver de fer la tria del tu, sí; tu, no. S’estan veient disgustos molt potents, alguns fins i tot amb repercussions psicològiques. La majoria dels dirigents allò que valoren més són les fidelitats i en ocasions els amiguismes, encara que els perfils són buscats per les necessitats del moment. Per exemple, Manuel Valls vol demostrar que fa una llista transversal per a la seva candidatura a Barcelona. Va a l’anomenat mercat d’hivern i fitxa un socialista de tota la vida, Celestino Corbacho. Setanta anys a l’esquena i, després d’haver tingut un munt de càrrecs, encara era a la banqueta de la política esperant el seu minut de glòria. El va tenir el dia de la seva presentació, tot i que haurem de veure el lloc que li serà ofert com a probable regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Fins ara només ha rebut crítiques dels seus antics companys del Partit Socialista.
Darrerament, la fórmula de primàries, encara que desafortunadament no sempre són processos nets com una patena, ha apaivagat una mica el tràngol a les respectives directives a l’hora de la tria. Hem vist els mèrits que han hagut de fer algunes de ses senyories per aconseguir un escó i s’ha vist de tot menys dignitat. Hem vist personatges que s’han pagat de la seva butxaca la seva campanya per aconseguir un escó que llavors, com a mínim, ha estat dubtós. Hem vist plorar per tenir llocs polítics que en diuen de representació.
La part positiva de tot plegat són les ganes de participació en la política. Voler deixar-hi la pell com els acusats d’aquests dies al Tribunal Suprem o les dones i els homes que deixen moltes hores d’esforços per treballar al Parlament o als ajuntaments i que fan mans i mànigues per seguir en les llistes. La part negativa és que la política esdevingui un refugi per a persones que no saben guanyar-se la vida o no tenen lloc per fer-ho. Perquè després és fàcil que ens preguntem: què hi donen, que hi ha tants cops de colze perquè la política esdevingui per a molts un ofici?
