La invisible estratègia de país

La consumació de l’acord entre JxCat i el PSC per a l’elecció de la socialista Núria Marín com a presidenta de la Diputació de Barcelona ha elevat el grau de ruptura entre els dos partits majoritaris de l’independentisme català i socis de govern a la Generalitat, ERC i JxCat. Els gestos, les ofertes dels uns i els altres i les reunions d’última hora per capgirar la situació i aconseguir un acord sobiranista a la Diputació han resultat estèrils, gairebé retòrics, un intent desesperat d’espolsar-se les culpes de la trencadissa. Una escenificació que, si una cosa ha deixat clara, és la mútua incapacitat per sumar les seves forces a favor d’un acord estratègic que posi l’interès del país i el projecte de República que diuen defensar al davant de la cruenta i sòrdida baralla de partits per tenir una part més gran del poder, els càrrecs i els ingressos del pastís autonòmic.

Ningú pot negar que l’escenari polític i judicial posterior a l’octubre del 2017 és excepcionalment negatiu i que ha condicionat decisions preses els últims mesos en aquest context, que han conduït no només a la incapacitat de teixir un camí coherent i compartit, sinó a exhibir-la amb una acritud i una crispació evidents i preocupants. Però també ha quedat clar que ERC i JxCat són culpables, a parts iguals, d’haver dinamitat la unitat estratègica de l’independentisme i d’haver decebut l’esperit que va inspirar i fer possible l’1-O. La seva responsabilitat, amb el país i amb els ciutadans que els van confiar el seu vot, és reconstruir i prioritzar l’estratègia de país o assumir-ne les conseqüències. Perquè el procés independentista, tal com ells mateixos han repetit tant, va de baix a dalt i la mateixa ciutadania que els va confiar les regnes, està farta de demanar-los unitat i que no els facin cas.