Opinió

Tribuna

Espectacle i rendiment

“Ens preguntem si hi ha en l’àmbit de l’esport instàncies internacionals amb capacitat per definir normes, regles i per reafirmar els valors i una ètica sense les quals la comunitat esportiva deixaria d’existir com a tal. ¿Quins són els límits, les fronteres que no es poden, en cap cas, creuar?

L’esport de masses està plenament inserit en la lògica de l’espectacle, del mercat i de l’audiència. Els consumidors volen més espectacle, més novetats, més rècords. La continuïtat avorreix. La resultant d’aquesta lògica és un cos que delecta milers d’espectadors mitjançant la seva activitat. Els esportistes d’elit són admirats i imitats. Esdevenen, així, models socials i arquetips.

Els escenaris de la pràctica esportiva, com els gimnasos, els estadis i els centres d’alt rendiment, s’estan convertint en temples de la competitivitat, en santuaris en els quals es modela el cos a canvi d’una gran penitència. Les esglésies es buiden, però aquests nous temples estan plens a vessar i els seus feligresos estan disposats a grans sacrificis físics i econòmics per assolir els seus reptes esportius.

Aquests nous temples del cos són entorns extraordinàriament sofisticats des del punt de vista tecnològic. El consumidor cerca treballar determinats músculs i assolir determinades marques. És exigent i tenaç i està disposat a fer grans sacrificis per assolir els seus objectius.

El rendiment d’un atleta depèn de molts factors, però el més decisiu és el seu entrenament. Amb tot, fins i tot el millor entrenament possible no és capaç de modificar les seves pròpies limitacions connaturals. Aquí és on entra en joc el concepte de rendiment superior mitjançant l’ús de les biotecnologies, de fàrmacs i de modificacions genètiques específiques que permetin una millora física, especialment a nivell muscular.

La disjuntiva, però, no és excloent. Hi pot haver modificació genètica i cultura de l’esforç i del sacrifici. Amb tot, el resultat no és el mateix, ni tampoc el punt de partença és igual per a un atleta que assumeix la seva naturalesa i un altre que ha estat modificat genèticament. L’emergència d’un atleta biònic i robòtic que, gràcies a la implementació de xips informàtics pugui perfeccionar la seva disciplina, és una qüestió que afecta els fonaments de l’esport i de l’olimpisme modern, tal com el va concebre el baró Pierre de Coubertin (1863-1937), fundador dels Jocs Olímpics moderns.

S’està produint una gran metamorfosi en el món de l’esport. La religió civil que havia imaginat el baró, Pierre de Coubertin, s’està convertint en un espectacle de masses que mou xifres astronòmiques i que, sovint, es converteix en el nou opi del poble. La tendència és visible: màxim rendiment, màxim espectacle, màxima audiència. La tecnologia aliada al cos de l’atleta produeix aquests efectes.

L’emergència de l’atleta biònic és ja un fet i no una ficció literària. Tot empeny al seu naixement. El desig de no ser esclau dels avatars de la naturalesa, la glorificació del primer lloc, la pressió per millorar sempre, la necessitat d’emular els grans campions, de ser reconegut per la comunitat, per les masses, són factors que empenyen cap al naixement de l’atleta biònic.

Enfront de tots aquests desafiaments, ens preguntem si hi ha en l’àmbit de l’esport instàncies internacionals amb capacitat per definir normes, regles i per reafirmar els valors i una ètica sense les quals la comunitat esportiva deixaria d’existir com a tal. ¿Quins són els límits? ¿Quines són les fronteres que no es poden, en cap cas, creuar? ¿Qui les ha de fixar? Tot aquest munt d’interrogants ens traslladen a un horitzó més ample i més vast: la defensa de la humanitat de l’humà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.