Ja ens han sentenciat

Fins i tot el cel plora. Com molts dels demòcrates a qui de bon matí ens ha inundat la pena, el cel tampoc s’ho pot quedar a dins, tot rebentant a raig la seva indignació.

Amb la trajectòria jurídica del Suprem, convertida darrerament en un malson constant, no intuíem pas una sentència absolutòria per als injustament castigats, ans al contrari.

Tanmateix, la set de venjança dels que pretenen escarmentar, un cop més no té límit, i l’empren sense sentit amb qui els remou les vergonyes serenament i amb dignitat.

Tant de bo aquesta fixació per fer valdre a la força la seva opinió –equivocada o no, tant els és– quedés palesa per castigar sense compassió l’especulació sense escrúpols d’entre altres, o els actes macabres de violació.

No és qüestió de patriotisme sinó de democràcia, que hauríem d’assolir tots plegats per tal de viure millor.

Tot l’escalf per als que continuaran veient sortir el sol entre reixes, així com també per a les famílies que no els tenen i tant enyoren.

Curiós aquest astre que encega a qui el mira de cara, i que entrega a la vegada una llum d’esperança a qui el gaudeix des de lluny.