Davant dels fenòmens atmosfèrics

Un tema fonamental de la pintura romàntica és la visió de la grandiositat de la naturalesa i dels efectes dels fenòmens atmosfèrics en el paisatge, amb una sensibilitat especial pel marítim: les onades xocant contra les roques. Essent una expressió de la subjectivitat, s’hi reflecteix una fascinació i a la vegada un temor davant d’allò que ens sobrepassa, de manera que es transfereix a qui contempla la imatge el fet de sentir-se perdut i empetitit davant de la naturalesa imponent i de la violència atmosfèrica, però també l’exaltació de sentir-se transcendir amb aquella grandiositat: finit i alhora projectat a l’infinit, una abraçada còsmica. Els pintors romàntics ho van pintar, els poetes en van escriure i els filòsofs hi van pensar donant voltes, a partir de Kant, al concepte estètic del sublim: allò absolutament gran que, a diferència del bell que convida a una contemplació tranquil·la, agita i remou; allà on la bellesa perd les seves formes i, en el seu excés, provoca tristesa i alhora un entusiasme difícil d’explicar com una bogeria perquè, de fet, el sublim truca a les portes de l’irracional.

He vist bocabadada el mar brau pels efectes del temporal Glòria des de sa Tuna i s’Eixugador. He vist multitud d’imatges a TV3 arribades des de molts llocs de Catalunya: rius crescuts i rieres desbordades; onades gegantines i enfurismades que colpegen les construccions vora mar; arbres caiguts per la ventada; també la caiguda al Port Olímpic d’una escultura del meu admirat Toni Llena: David i Goliat, un títol que, havent convidat a interpretacions sobre les transformacions urbanístiques del lloc, ara em du a pensar si els humans no hem arribat a creure’ns que som David capaços de vèncer i dominar la naturalesa (Goliat). El cas és que el so de quasi totes aquestes imatges registra les exclamacions dels qui, en aquell lloc i moment, contemplaven els efectes del temporal. Són exclamacions admiratives en les quals, potser, hi perdura un sentiment del sublim, amb la seva mística, en una època en què tot s’ha convertit en espectacle i la tecnologia (incipient en els temps del Romanticisme que Turner va resumir al quadre Pluja, vapor i velocitat, on un ferrocarril travessa un paisatge sota la pluja) ha intervingut sense miraments en la naturalesa. Tant és així que la meteorologia no només es manifesta ocasionalment devastadora, com sempre, sinó que ho fa cada cop més sovint i més intensament destruint les construccions que han fet desaparèixer els elements de la mateixa naturalesa que contenien els efectes dels fenòmens atmosfèrics. Fa por.