Ja fa anys que em queixo de la propensió que tenen els polítics a anar trobant sinònims per rebaixar de mica en mica el pes de les expressions diguem-ne “naturals”. Vam començar amb el famós “dret a decidir” per evitar dir “autodeterminació”, i ara estan parlant de taula de diàleg entre governs en lloc de parlar de taula de negociació, que seria el que tocaria dir. Ja som, o hauríem de ser, una miqueta madurs i donar a cada mot el valor que té; quan dos governs s’asseuen davant per davant amb una taula pel mig no és per “dialogar” sobre el sexe dels àngels o ves a saber quina altra entelèquia, és per negociar el que sigui, però es negocia i s’arriba, o no, a algun acord i es plasma en un document. A més, quan les negociacions han de ser sobre temes controvertits i hi ha la més mínima desconfiança entre els negociadors, és convenient introduir la figura del mitjancer, del relator, o si voleu dir-ho com aquí fa anys que vam definir: de “l’home bo”; aquesta figura llima asprors, acosta posicions, aixeca acta i garanteix que ningú digui que ha dit el que no ha dit. Si no ho fan així no cal que perdin el temps ni intentin fer-nos beure a galet.