Quan vam deixar d’estimar les coses pel que són?

Els darrers dies ja han donat els seus fruits creatius i, entre d’altres, moltíssimes persones expressen el seu anhel per tornar a la quotidianitat. Ens pregunten que si hem après la lliçó; pregonen que, la propera, hem de gaudir de tot el que tenim i fem perquè, un bon dia, tot allò que donem per fet pot desaparèixer. Aquesta cosmovisió tan barroca m’exaspera. Per què cal que quelcom se’ns escapi per adonar-nos del seu valor? El mateix passa amb els grans artistes del Segle d’Or, que ens motivaven a gaudir de la vida i la bellesa abans que desaparegués, que el temps passés i la mort se’ns endugués. Altra vegada pregunto: per què? Per què no podem fruir dels instants que vivim justament perquè els estem vivint? Per què no podem deixar-nos encisar pel sol fet d’estar vius? De veritat no podem meravellar-nos per la primavera perquè és una explosió de vida, i no perquè cal fer-ho abans que arribi l’hivern? Cito Anna Frank, que ens aconsellava descartar l’actitud de mirar les desgràcies del nostre voltant i agrair el que tenim, i com a alternativa ens proposava que miréssim la bellesa que encara queda al món i la celebréssim. I ja que estem de cites, recordem Dostoievski, que ens deia que la bellesa salvarà el món. Potser seria així, si la convidéssim a entrar en el nostre dia a dia sense donar-li més voltes. Siguem més renaixentistes, deixem de pensar tant en el futur i siguem més presents en el present. Tornem a enamorar-nos de la vida.