Full de ruta
Futbol o simulacre
Després de no enfocar si algú salta al camp i de parlar a sobre del minut 17 i 14 segons, els enemics de relatar la realitat com és ara hi tornen
Ningú ha explicat el perquè, però la retransmissió televisiva del futbol ha assumit amb naturalitat que pot ser un producte per a ximples en què narrador i realitzador poden viure aliens al periodisme i decidir en directe què ha de ser censurat per a l’espectador. Hi va haver una època en què si un assistent del públic a l’estadi saltava al camp i aturava el joc, la càmera no et tractava de ximple i no mirava al cel: seguia enfocant el que succeïa perquè mereixia ser descrit, que és la raó del periodisme. Però aviat va arribar la condescendència del narrador, que insultava l’espontani i et deia que ell no dona protagonisme a qui vol protagonisme, com si fos un Déu que t’ha de corregir la realitat. Què faria aquell narrador amb un atemptat? No relatar-lo perquè això és el que vol el terrorista? I la censura no va acabar aquí. Un dia el Camp Nou va començar a cridar “In, inde, independència!” al minut 17 i 14 segons, i alguns narradors van sentir que havien d’ignorar-lo o de parlar a sobre i tapar el crit. Descriure –almenys les primeres vegades– un càntic no és estar-hi a favor o en contra, és periodisme. Fer com si no es cridés res parlant-hi a sobre amb verborrea sobrevinguda, en canvi, és un pronunciament polític i és censura. I més quan el mateix narrador escolta i relata xiulets al mal joc o crits de dimissió al president al mateix estadi, o crits d’“¡Illa, illa, illa, Juanito maravilla!” al Bernabéu al minut 7 de cada partit. Ara que neix el futbol post-coronavirus, els enemics de relatar la realitat com és hi tornen. El document de presentació audiovisual enviat als clubs imposa que s’evitaran plans de graderies buides i que es buscarà “crear una percepció audiovisual atractiva”, fins i tot simulant càntics i aficionats per ordinador. Les ràdios pretenien col·locar micròfons d’ambient per acostar millor el que es viu al camp, però ha estat en va i s’imposa el simulacre. En quin moment l’espectador va firmar la conformitat amb la dictadura del simulacre? Tanta por fa descriure la realitat tal com és?
