‘Quo vadimus?’

L’opció d’una Espanya republicana i federalista és tan improbable com llunyana. Tots i cada un dels brots verds en favor de la igualtat i del progrés que han nascut en aquest país han estat segats de soca-rel; la Pepa, la Gloriosa, la Segona República i, fins i tot, la transició, tots ells van topar amb la intransigència de la rància aristocràcia, les classes polítiques conservadores (sovint, disfressades de moderades o liberals), les elits econòmiques, l’exèrcit i l’Església. Els diversos lobbies de torn s’han oposat invariablement a qualsevol canvi que amenacés la continuïtat del seu règim: la divisió de poders, el sufragi universal, la descentralització de l’administració, la separació de l’Església i l’Estat, l’educació laica, un sistema fiscal més just, unes lleis respectuoses amb els Drets Humans... Sobra parlar del mal tracte sistemàtic que ens ha dispensat Espanya durant més de tres segles. Jo soc independentista. Per fidelitat als meus principis polítics, votaria ERC. Per fidelitat al meu esperit crític votaria la CUP. Per fidelitat a l’esperança dipositada en una persona, votaria Junts per Catalunya. Comparteixo amb centenars de milers de catalans el desig d’esdevenir un Estat sobirà, un Estat social i de dret, com vaig aprendre a casa i a escola, respectuós amb el medi ambient i amb les llibertats individuals i col·lectives. Per aconseguir-lo, senyors polítics, ens cal el màxim consens de totes les formacions, i això requereix que tots estiguem disposats a fer concessions. L’espectacle que esteu oferint vosaltres, els que ens representeu, és lamentable.