Opinió

opinió

Escriu-me

“Estimada Betty”, escriu des de Versalles Francesc Civil a Isabel Hosta

Quan era a la guerra del Rif, com a caporal de marineria, el setembre del 1925, Paulí Ventura va escriure un anunci per paraules a La Veu de l’Empordà en què demanava una “padrina de guerra”. Cap noia havia respost perquè al desembre el diari catalanista i catòlic repetia el seu prec. No era l’únic soldat que reclamava cartes afectuoses, mots per mantenir la flama, la que tot ho manté viu, encesa. Homes que pidolen un festeig postal per mantenir la connexió amb la vida i així driblar la mort. Les notícies breus de finals dels anys vint a la premsa empordanesa recullen més peticions per tenir una “padrina de guerra”. Qui eren aquestes noies, disposades a establir un lligam personal i de confiança, cartejant-se amb soldats, demostrant interès, enviant estima, però també roba o tabac? Tot comença a la Primera Guerra Mundial. Una carta coqueta fa sortir a qualsevol de la trinxera enfangada, és aire enmig del gas mostassa i el fosgen. La correspondència, que és un acte íntim, una conversa, cosa de dos, indueix al romanticisme, a deixar-se estimar. Les “padrines” eren noies de classe benestant, que aprenien a tocar el piano abans que cosir perquè la modista ja anava a casa a emprovar els patrons que la mamà havia triat. Noies d’Acció Catòlica, filles de gent d’ordre, com Isabel Hosta Pujol, que va rebre més de 700 cartes entre el 1936 i el 1939 des del seu exili, confortable i còmode, a Sant Sebastià. “Estimada Betty” o “Ma bien chère Betty”, escriu des de Versalles el mestre Francesc Civil, el 5 de desembre del 1938, a la seva alumna. El fons d’Isabel Hosta, filla d’Alfons Hosta, metge gironí assassinat pel comitè d’Orriols el 1936, és a l’Arxiu Històric de Girona.

El setembre del 1936, al diari republicà L’Autonomista, és el milicià Rafael Estartús qui sol·licitava una padrina de guerra. L’endemà, el diari dels germans Rahola rectifica “l’entusiasta col·laborador i decidit milicià” al·ludint al perill de l’espionatge i decideix no publicar cap més petició. Més habitual en el bàndol franquista, hi ha casos de “padrines de guerra republicanes”. Són breus i tardanes, perquè la seva funció relega la dona al model tradicional mentre les milicianes, amb les seves granotes i els seus màusers a l’espatlla, espurnegen amb força. L’octubre del 1936, quan el milicià Estartús s’havia quedat sense escalf postal, un article a L’Autonomista recorda a les dones de la rereguarda que la seva missió és més alta que “enviar llaminadures com faria qualsevulla senyoreta feixista al seu soldat desconegut”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.