La pedra seca
L’art de la pedra seca fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco el 2018
La de la pedra seca és una tècnica molt antiga, tradicional, que es fa a partir de pedres encaixades sense cap tipus d’argamassa. La persona especialitzada en aquestes construccions era anomenada marger o paredaire. Eines usades en aquestes feines han estat, des de sempre, la picassa, el tascó i el perpal. Aquest sistema s’ha fet servir per suportar talussos o terraplens, com ara les parets feixades de les vinyes de l’Albera i el cap de Creus. També s’han fet de pedra seca moltes de les barraques de vinya i cabanes d’arreu del país. Tota pedra fa paret, es deia abans...
Aquest art de la pedra seca fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, el 2018. Els paratges on s’han fet més presents aquestes construccions són els de la Garriga d’Empordà, que inclou els termes municipals de Llers, Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Biure i Pont de Molins. Hi ha un vocabulari al voltant d’aquest tema, com ara els mots artigar, aixart, contrafort, pedruscall, espedregar, barracaire, carrerada, cloell, dovella, llicorella, llosa, norai o rastell. Les terres ermes i rocalloses de molts pobles, com ara Llers, es van transformar amb el temps en vinyes i olivets, acompanyats de parets i barraques de pedra. Llers gaudeix de més de dues-centes construccions de pedra seca. Un paratge destacat en aquest sentit és el Plavinyers. A Vilanant, la Garriga és un espai natural al nord del municipi que s’estén per la dreta del riu Rissec. Aquí s’hi troben feixes i feixes de pedra seca, com també barraques, parets, canalers, clapers i aixoplucs.
El fet de revestir els pous amb pedra seca es conegué amb el nom d’embrocolar. Els norais, per la seva banda, eren construccions de pedra seca de forma cilíndrica, amb les pedres sobreposades, que servien per amarrar els llaguts. A Cadaqués es van fer molt populars. Josep Pla en parlava, de tot això: “Les parets seques de Cadaqués produeixen una fascinació estranya, una sorpresa creixent. Cadaqués està rodejat d’un paisatge absolutament artificial, d’un immens jardí de pedres.”
Durant moltes generacions, es van anar traient dels conreus les pedres que n’impedien la llaurada, després van servir per fer els marges de les finques. Els marges de pedra seca atalussaren els pendents, formant les feixes o bancals.
