Captard rogent

Els passats dies 10 i 11 de juny vàrem fer el nostre pelegrinatge de cada any a Lorda un bon grup d’amics pelegrins.

Enguany el viatge i l’estada varen estar fortament marcats per la sufocant calor. No obstant això participàrem en dues eucaristies, benedicció dels malalts, viacrucis i en l’emblemàtica processó de les torxes i el rosari. Alguns, entre ells un servidor, optàrem per veure el pas de l’esmentada processó. Doncs, assegut a la vorera de la gran esplanada, vaig estar contemplant el lent pas de la gent que hi participava, meditant, resant, cantant, contemplant la tendra i colpidora desfilada de malalts, disminuïts, gent gran impossibilitada, tots els carrets blaus acompanyats per dos adolescents. El silenci, els cants, el res, afloraven suaument sobre l’ambient que et movia a pensar: tants malalts, impossibilitats, tants brancandiers, molts i molts adolescents de la diòcesi de Lilla.

Com a cloenda aparegué un captard brillantment rogent amb un cel de núvols i estries de resplendor daurada, a la qual s’uniren les llums del campanar de la basílica del Roser i el melodiós toc de les campanes formant una de les millors simfonies que et deixava sens alè. Visca Lorda.