Josep Pla, antifranquista?

Vagi per endavant que m’he llegit gairebé tota l’obra de Josep Pla, gaudint-ne la magnífica prosa planera i suportant-ne –val a dir-ho– també les repeticions, errors i plagis (“el plagi, cosa difícil, ha estat sempre permanent”, ens diu ell mateix a Itàlia i el Mediterrani) que conté. Tot i que va ajudar Franco a guanyar la guerra fent d’espia amb el grup de Cambó i Bertran i Musitu (també va espiar pels aliats durant la guerra mundial), en fer-se gran, com Unamuno, es va desencantar i es va desmarcar del règim franquista. De la mateixa manera que sempre vaig trobar injust que se’l titllés de franquista, considero desproporcionat que ara se’l vulgui mitificar com a escriptor antifranquista. Val més deixar-lo en pau, recordant el que ell mateix va escriure: “Jo també vaig ser algun dia un home entusiasta; vaig presentar en el meu modus operandi una determinada elevació de temperatura característica del candor que es necessita en aquest país per a fer alguna cosa. Però tot ho han enderrocat i destruït. L’entusiasme s’ha abolit i la flama antiga s’ha convertit en cendra. Ja no tinc temps de res –divago com una ombra i no tinc esma ni per a convertir el tedi en erudició de fitxes.” (El geni del país i altres proses.)