En record d’en Jaume Botey

Ha mort en Jaume Botey. No cal remarcar la seva trajectòria, que ja ha quedat reflectida en els mitjans de comunicació. Personalment el vaig tenir de tutor quan jo cursava sisè de batxillerat als Escolapis de Balmes i alhora de conseller d’un grup escolta. Posteriorment vàrem coincidir a Can Serra en plena dictadura: una etapa de lluita no violenta i constant proposta. Després el temps ens separà. Fa poc, però, ens vàrem retrobar. Va ser abans d’aquest estiu en un dinar sorpresa que li vàrem organitzar una colla d’amics de Can Serra. A aquest dinar en seguiren d’altres presidits pel seu somriure constant. Tots aquests records em serveixen de consol en la immensa tristor d’aquests moments. Vaig tenir la impagable sort de poder conèixer i estimar un home extraordinari del qual vaig aprendre a pensar, a reflexionar i que em va portar al compromís i a lluitar per un món just i solidari. La mort és una mala jugada; persones com en Jaume no haurien de morir. Però en realitat no ha deixat ni deixarà d’existir; la llavor que ha sembrat durant la seva vida ha donat i seguirà donant fruits d’esperança i camins oberts per treballar per aquest nou món que ell tant desitjava.