Opinió

‘El director’

El llibre que vaig regalar el darrer Sant Jordi va ser El director, de David Jiménez, un periodista que, de corresponsal a l’Àsia durant dues dècades, va convertir-se en director d’El Mundo, a Madrid. Va aterrar a la redacció del diari com un pop en un garatge, no entenia els ferms lligams que unia el gobierno d’Espanya i els poderosos del seu diari. Va percebre com el poder econòmic protegia el poder polític, amb la col·laboració d’alguns periodistes.

David, periodista foguejat en guerres i revolucions, va haver de lluitar, de forma aferrissada, pels seus principis morals i ètics. Va acceptar el repte d’esdevenir director d’El Mundo, on va entrar de becari als 23 anys, amb l’esperança de regenerar el diari; però el pensament crític era vist amb recel pels poderosos instal·lats. L’excés d’iniciativa es veia com una amenaça que calia foragitar.

El director només va poder resistir un any en el seu càrrec; les trifulgues, intrigues i maniobres estranyes el deixaven sense alè: la crisi econòmica, la Gürtel, Villarejo, eleccions anticipades, les cloaques de l’Estat, Telefónica, el “sé fuerte” de Rajoy, Soria (papers de Panamà) i la sentència del ministre d’Interior. “No son tiempos para la neutralidad”, la sortida de Bankia a la borsa, etc. Però el xantatge emocional més impúdic va ser l’amenaça d’acomiadar, si no es rendia, alguns companys que coneixia de feia molts anys, de la seva època de becari. Vist que no podia renunciar als seus principis, va decidir denunciar i, evidentment, va ser acomiadat per haver defensat la llibertat d’expressió, i l’exercici honest de la seva professió.

Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.