Carta oberta a Carme Junyent

Estimada Carme, soc mestra, logopeda i admiradora teva, he vist la teva entrevista a Vilaweb i m’atreveixo a dirigir-me a tu per intervenir en la conversa. He estat molts anys fent immersió lingüística tant a Barcelona com a Girona, he treballat al Sedec i al LIC durant molts anys; en aquell temps en Joaquim Arenes era director del Sedec i van implantar el programa d’immersió lingüística, junt amb en Josep M. Artigal i l’Ignasi Vila, amb uns criteris lingüístics molt fonamentats. Em sap greu sentir-te dir que va ser un fracàs, perquè això no és veritat, va donar molt d’èxit. La mainada i les famílies n’estaven molt contentes, de les capacitats desenvolupades; els fruits van ser els esperats. Les famílies van participar en els avenços dels seus fills i filles. És veritat que en els començaments no hi havia la gran diversitat de llengües que hi ha ara a les escoles, però això mai ha estat un desavantatge. Tu saps que a la mainada, sigui quina sigui la llengua familiar que portin: amazic, urdú, fula, etc. no li costa aprendre cap llengua nova. La mainada està oberta a tot input. Si es treballa bé el programa d’immersió lingüística, és un èxit. Ara visc a Girona i, de moment, el català encara és la llengua vehicular i és habitual que la mainada jugui al pati de l’escola en català, Per això et convido a passejar pel barri de Roquetes d’Ullà, on hi ha un nucli molt gran d’immigració, i observaràs que la mainada juga al carrer en català, sigui de la procedència que sigui. Potser a l’institut, a Barcelona i rodalies, l’experiència sigui una altra, això ja són figues d’un altre paner, s’haurien de buscar altres raons. Potser s’hauria d’intervenir amb altres pautes socials; com que sabem que “és necessària tota la tribu per educar un indi” potser seria millor implementar les comunitats d’aprenentatge com a sistema participatiu de tota la comunitat. Carme, et convido a passejar-te pels nostres barris. Un petó.