Renunciar a la lluita és renunciar a la victòria

El vicepresident Aragonès ha afirmat que la independència del país no es pot fer perquè Espanya és un estat poderós que ostenta el monopoli de la força i, com ha demostrat, la determinació de fer-la servir contra els ciutadans dissidents, com ho han fet sempre tots els règims autoritaris.

També fa servir el vicepresident el nou joc de paraules per referir-se al terrorisme d’estat: “correlació de forces desigual”, com si l’Estat espanyol, que ha fet miques el seu propi sistema de drets civils, jugués en el mateix camp que el moviment independentista que vol derrotar.

Si l’objectiu del govern, refermat si més no retòricament, és la República Catalana, no s’entén quina és la via que proposen Aragonès i el seu entorn polític per fer-la efectiva, que no sigui esperar que “en siguem més” i continuar rebent. Perdoni, però que no n’hi ha prou amb un referèndum i repetides eleccions en les quals ha guanyat diàfanament l’independentisme? Aquesta exigència de ser-ne més per què no es trasllada als defensors de la “unitat d’Espanya”, en clara minoria a Catalunya?

És a dir, per què a l’independentisme se li exigeix ser-ne més i a l’unionisme, vulnerant tots els drets civils, perseguint la dissidència, atemptant contra la pau social i repartint cops de porra, no li cal ni tan sols guanyar unes eleccions a Catalunya perquè determinada classe política s’hi acabi sotmetent? Catalunya és un país el Parlament del qual s’ha declarat sobirà en diverses ocasions. De què ha servit?

Senyor Aragonès, amb respecte li demano que si la vostra intenció és renunciar a la lluita o evitar la presó, parleu clar i sabrem amb qui pot comptar la causa catalana.