L’hora dels adeus

Per tal de no oblidar-lo he pessigat un tros d’estiu, i el molt cretí encara riu.

Es palesa la realitat, que l’agost és inhàbil per a gairebé tot.

Enyoraré l’estat del perquè sí, no fer res de productiu durant les vacances. De desconnectar del món com es feia abans, sense que res passés si no eres a casa. De perdre voluntàriament, o no, la noció del temps, que tan ràpid passa. De dormir la migdiada amb la boca badada, i de menjar a deshora i al carrer si es desperta la gana. De viure intensament l’inoblidable present. D’escoltar havaneres arran de mar i de taverna, cantades i amb cremat batejades.

D’estendre la tovallola a Sant Pol, una platja de s’Agaró que m’agrada molt.

De ballar i cantar com si no hi hagués un demà. De les passejades per la Contramurada de la meva Ciutadella estimada. De somiar desperta i de viure somnis inconfessables, però sobretot, d’obviar a propòsit que res és efímer, i per tant tot s’acaba.

Tanmateix no ha canviat res: els mateixos vividors xuclant la sang encara campen. Els polítics a la seva i sense posar-se per res d’acord. Els lladres fent coixí i els abusadors repartint-se el botí.

Els dolents, molts a fora, i tan bona gent encara injustament tancada.

Que cruel és el destí, si acabades les vacances s’ha de continuar vivint així.