Avui, 14/10/19

Avui potser rebreu més cartes que mai a la bústia. Poden ser cartes d’indignació, de dolor, de vergonya, inclús també de sorpresa perquè sempre hi ha la bona gent que creu en la bondat i la imparcialitat de la justícia espanyola.

Avui també, a través de La Crida he rebut una carta d’en Jordi Sànchez des de la presó dient-nos que la sentència no l’ha ensorrat ni atemorit perquè no significa la seva derrota sinó la vergonya de l’Estat espanyol.

Ara, des de la finestra del meu escriptori veig ploure aquí a Calders i fins a la muntanya de Queralt i els Rasos de Peguera. Els nostres amics presos, si aquesta sentència inhumana es compleix, no podran veure ni visitar tanta bellesa en molt temps. Els prenen la llibertat per espantar-nos a tots, sense pensar ni un moment que són polítics que hem elegit nosaltres, la gent del poble, que tenen marits i dones i fills (alguns molt menuts). Ells, els del Tribunal Suprem, potser dirien que la vida d’una sola persona és sagrada, però no pensen que la llibertat és més sagrada que la vida. Ells s’han cobert d’ignomínia encara que ho hagin fet pensant que ho feien bé. Només aquest pensament ja els desacreditaria com a persones, com a demòcrates i com a juristes.

Ara ja entenc per què el meu oncle Lluís M. Capell i Bergadà, magistrat i president de l’Audiència de Lleida, quan el proposaven per al Suprem, ell es negava a anar-hi per “no perdre” la seva “llibertat de pensament i d’acció”. Li feien por les pressions, que sens dubte a Madrid són molt més fortes que a Lleida.

Companys empresonats, estem amb vosaltres. Aquesta sentència us desfà la vida però us converteix en icones de la Catalunya eterna que farem independent entre tots.