Aigua Xelida, un trosset de paradís

M’agradaria que la ventolina inflés les veles de la teva barca i la cançó de la mar sobre la proa omplís de goig la teva singladura. Que fondegessis a Aigua Xelida, i gaudissis de la fragància del bosc i d’un exquisit silenci, només potenciat pel cant dels ocells.

Malauradament hi ha gent que només pensa en l’acumulació de capital. Gent sense escrúpols, incapaç de valorar la natura com un brollador de salut i bellesa. Si aquestes immobiliàries que malden per destruir la cala, tallant els arbres i empastifant-ho tot de ciment, materialitzessin els seus projectes, tots ens n’aniríem en orris, inclús els falsos beneficiaris –que volen tenir una casa al bosc destruint el bosc?

Per fortuna som molts aquells que entenem que per sobreviure hem de preservar la natura. Em venen al cap els ciutadans que netegen platges col·laborant amb els ajuntaments. Per desgràcia no només el temporal fa mal, sinó també la ignorància, “el pitjor càstig que el déus poden donar als homes”, com ja ens ensenyaren els grecs.

Ens hem de rebel·lar, doncs, en contra d’una interpretació miop de la legalitat, perquè “estimem amb un desesperat dolor aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria” (Salvador Espriu), i us instem, per tant, a no permetre la destrucció del fràgil paratge d’Aigua Xelida, aquest meravellós trosset de paradís.