Pla B

Ens deixem pel camí. Sacrifiquem grans somnis a canvi del que és acceptable. Ens vam quedar amb l’opció fàcil, per falta de forces o, pitjor encara, falta de ganes. Oblidem que qui no arrisca mai guanya i que per poder estimar el de davant cal començar per estimar-se un mateix. Deixem que la vida passi i passi, i cada 31 de desembre proposem el gran canvi que el 4 de gener acaba caducant. Ens desvivim i ens desgastem. Ajornem. Retardem. Oblidem. I a la fi ens convertim en el nostre propi pla B. A tots ens arriba un moment en què podem triar ser dels que viuen o dels que deixen el temps passar. I a mi m’han obert els ulls de bat a bat. M’han demostrat que la vida són dos dies i un el passes treballant. Que hi ha coses que s’han d’acabar perquè d’altres de noves puguin començar. Que val més gaudir perquè el viatge és només d’anada. Que cometre errors és humà i no cal castigar-se més. Que cal oblidar-se dels que ens van fer mal perquè, creu-me, acabaran posant-los al seu lloc. I que, sobretot, els mals sentiments han de ser cosa d’altres.