Diari d’un confinament

Girona. Cinquè dia de la segona setmana. Tots a casa. Test de salut: donem negatiu (cosa que és positiva). Si donéssim positiu, seria negatiu... De tant en tant  sentim els veïns: passes, veus, plors dels petits... Bon senyal: són confinats i vius. Al rebost, provisions de tot per al cap de setmana: I per sortir, document d’autoresponsabilitat a mà (és el nostre salconduit!) Subministraments OK. Els mòbils sempre a mà. WhatsApps: informació (certa o no) per una banda; i missatges d’ànim i riures per l’altra. I trucades a familiars. El virus ens ha allunyat; sentir-nos la veu ens apropa. Les abraçades i els petons són prohibits. Llibres, música,  televisió amb canals i plataformes. Per això tampoc cal patir. Surten a parlar sovint en Sánchez, Simón, Illa, un senyor uniformat i amb moltes condecoracions al pit (que a mi em fa  por) que parla de guerra (?) També parlen en Torra,  Buch, Bundó, Vergés. Em generen  més  confiança.  l també va sortir un dia el santcristo gros... Calia? Tard i malament. Veig que mossos aplaudeixen sanitaris; i al revés... I que tots nosaltres els aplaudim a tots ells. I els fabricants de mascaretes, guants, respiradors... I, per què no?, també a la gent dels informatius. Tots  seran sempre nostres. Demà seguirem a Girona; serà el sisè dia de la segona setmana. I vindrà una tercera, i una quarta... i prou? Crisi sanitària i confinament.

I després  l’altra crisi... Però estarem aquí, dempeus, esperant-la per entomar-la. A fora, avui dia plujós i gris.