Des de dins

La Covid-19 m’ha tingut ingressat a urgències i posteriorment en una planta de l’hospital Josep Trueta. Ara, des de casa, puc explicar en quines condicions treballen els nostres sanitaris (metges/esses, infermeres/rs, auxiliars, zeladors, etcètera): la seva servitud només s’aguanta per vocació. Les condicions de treball són lamentables, encara que s’han de reconèixer necessàries per a la seva salut. Coberts amb la vestimenta habitual, per sobre dues bates més (una completament impermeable, cosa que fa que la transpiració personal els quedi enganxada al cos), i un cop alliberats, tornem-hi (aquesta operació d’anar-se canviant és obligada a cada visita de malalt), un verdader sacrifici durant moltes hores de servei. Tots els elogis, lloances, mèrits que la comunitat pot manifestar cap al col·lectiu sempre, sempre, serà poc; el deute cap a ells és immens. Acabo amb una queixa: la imatge lamentable dels polítics, d’aquí i d’allà, que dia rere dia surten amb proclames contradictòries i que l’única mitja veritat que diuen són les xifres de morts. I la trista imatge dels tres uniformats amb el cartell al pit en forma de ridícules banderoles que llueixen i que s’atreveixen a pronunciar-se amb un lèxic més propi d’un personatge solitari perdut a la muntanya guardant un ramat de cabres que no d’una persona amb criteri. Col·lectiu sanitari: gràcies, gràcies, moltíssimes gràcies.