Confinament

Hi havia una vegada una escola molt velleta, molt velleta, acostumada a estar sempre plena de gent. Era feliç veient com cada matí, en sonar la música, tot de nenes i nens endormiscats o ben desperts anaven entrant al seu ritme i l’omplien tota. Amunt i avall fent corredisses, silenciosos, saltironant, afilerats... la descobrien cada dia. Ella es deixava fer i els observava reconeixent, de tant en tant, alguna cara. Havien resseguit els seus racons, avis i àvies, mares i pares, i ara nets. I no descartava començar a trobar els rastres en les fesomies dels besnets. Eren molts anys, ja! Ella els acollia a tots ferma, serena, segura del seu paper.

Els caps de setmana mirava endins i es refeia preparant-se per tornar-hi. Durant les vacances s’arreglava, coqueta, esperant el nou curs. Però... i ara? No hi entenia res! Passaven els dies i es sentia oblidada. El calendari li estava jugant una mala passada. Podria ser que per l’edat comencés a descomptar-se? Tants caps de setmana? Ja eren vacances? Les Velles Quaresmes, als passadissos, encara tenien cames i ni els habituals que saltaven les tanques es presentaven. Hauria d’escoltar bé, fixar-s’hi més. Al pati, només ocells i algun gat despistat.

Un dia, des d’un cotxe passant, va sentir els mots que li van fer entendre: virus, confinament,... i va sentir tristor per tots ells. Però va ser un instant. Va respirar profundament i des de la seva saviesa fruit de l’experiència ho va tenir clar: allò també passaria! Només necessitaven temps, i llavors els dies tornarien a ser clars; l’aire, curull de crits i rialles, presses i xerrameques, i ella els podria embolcallar en la seva abraçada i xiuxiuejar-los suaument a cau d’orella: soc aquí. Tot va bé. Veniu. Gaudiu...