L’horror dels cabells blancs

No són números. Prou. Són persones. Quan hem decidit que les seves vides són menys dignes que les nostres? Quan deixarem de pensar en el nostre melic europeu per oferir una mica de la nostra egoista i mesurada ajuda a qui més ho necessita? Sembla que l’evacuació dels camps de refugiats encara té un llarg camí. I mentrestant què? Deixem famílies podrint-se en condicions inhumanes? No, home, no! No em facis riure! Mentrestant el que toca és esbufegar per l’esforç que ens causa la nostra atrafegada vida confinada! Queixar-nos que ara se’ns veuen els cabells blancs a les videoconferències i que per dinar toca verdura. No fos cas que, a poc a poc, dirigíssim l’atenció als 42.500 números incòmodes; que els pobres governs capitalistes ja en tenen prou amb els de la crisi que vindrà!!