Carta oberta a la consellera Vergés

Sra. Vergés, que fàcil és dir que ens fiquem al cap que mai més tornarem a la normalitat i desesperar-nos una mica més, com si no n’hi hagués prou. No la vull creure, perquè tinc l’esperança que les coses canviaran a millor. Si no ens podem abraçar ni petonejar amb qui volem, hem de guardar distàncies, hem de fer el colze-colze i ser asèptics en tot, si la fi de tot plegat és canviar els nostres hàbits relacionals per sempre més haurem de dir allò de “baja mundo, que me apeo”. I jo la primera. No vull viure en una societat així. Les que duem a l’ADN el gen de l’assertivitat, del pell amb pell, del petó engaltat, de l’encaixada de mans i l’abraçada cos amb cos, ho tornarem a fer perquè ens neguem a viure en un món més semblant a una sala d’operacions que no pas al que ha de ser. Sisplau! No ens ho demani com si es tractés d’una sentència a mort planant damunt els nostres caps. Aquestes paraules, en un estat d’alarma i de confinament duríssim, no es poden dir sense vaselina. Tinc l’esperança que trobarem el remei que ara manca, però no vull ni pensar en el preu a pagar si és la deshumanització social. Som humans racionals i empàtics, no robots programables, sense calidesa ni empatia. Entenc la situació actual, però, d’aquí a canviar per sempre la nostra manera de ser socialment, no ho admeto. És trist pensar en un món mancat de mostres d’afecte que, si l’he de creure, deixaré als meus nets i als qui vinguin després. Treballi conjuntament amb els governs estatal i mundials si cal, donant suport amb efectius materials i humans on faci falta. I amb epidemiòlegs, científics i sanitaris, que ja ho fan sense esma, mentre miren com vostès diuen i es desdiuen d’un dia per l’altre. En aquest tren hi anem tots, no mereixem descarrilar, ni cap visionària al capdavant de la nostra salut.