Somriures i llàgrimes

En aquests dies de reclusió forçada, qui més qui menys deu haver patit diversos episodis d’estats anímics. Estones de tristesa per plorar els parents i amics que han mort, per no poder acompanyar i abraçar els seus familiars, en veure fotografies de fa molt temps, de quan érem joves i formosos. Enrabiar-se per la manca de mitjans que tenen els metges i sanitaris. Revoltar-se escoltant i veient els tòtils (alguns carregats de medalles) que donen les conferències de premsa a Madrid. Sortir al balcó a fer de palmeros, activitats atlètiques d’alguns privilegiats que tenen un petit gimnàs casolà. Aprendre a enviar missatges de veu, fer videoconferències, de connectar-se pel mòbil i tenir les imatges de la gent que estimes i aprecies, qui llegeix, escriu, pinta, fa música o treballs manuals per omplir les hores del dia i no entrar en un estat d’angoixa i depressió. Acabem reclamant uns sentiments essencials per a tothom, són la prudència i la solidaritat. Hi ha estones de tot, hem de tenir clar que ens en sortirem.

En tot cas la pregunta fonamental és: ens en sortirem bé? Esperem que sí!