Després de la Covid ve l’oblit?

Després de tants dies de capgirament del nostre ordre de coses, amb el cor encongit per tantes persones mortes i tantes de vives que no les poden ni acomiadar, i després de diverses introspeccions obligades –amb una absoluta dependència d’unes autoritats que, ni enmig del drama no han sabut aparcar ni interessos ni diferències–, s’ha iniciat ja una altra pandèmia, l’esclat d’alegria pel desconfinament progressiu cap a l’anomenada “nova normalitat”.

A banda de la possibilitat de nous rebrots del maleït virus, correm un altre perill: que les ganes de recuperar certs hàbits ens facin oblidar tantes inoperàncies polítiques manifestes. La Unió Europea ha estat letalment insolidària; els parlaments, com l’espanyol i el català, no necessiten sous tan alts per fer-nos perdre temps i diners. Amb dos diputats de cada formació n’hi hauria de sobres. La monarquia no serveix de res. Un exèrcit contra un virus microscòpic sembla un acudit del TBO i no podem tornar a menystenir la sanitat pública. Aviat serà l’hora d’aclarir responsabilitats en els nostres dirigents des del dolor per tantes pèrdues, i de plantejar-nos si val la pena votar mai més la classe política actual. A mi em costarà molt. Tant de bo no ens domini l’amnèsia i no oblidem!