Felicitat d’ocell

Ara que vivim tancats com alguns ocells de companyia a dins d’una gàbia però amb la sort de tenir la finestra oberta –tot i que hem de respectar uns horaris per traspassar-la–, miro com les petites aus lliures estan molt relaxades. Canten, volen, però mai no ho fan espantades. No hi ha gairebé ningú al carrer, per tant, per què haurien d’estar esvalotades? Ara sí que viuen la seva vida. No els espanten els pocs sorolls de cotxes, ni de motos. Fins i tot s’acosten al balcó. Miren com mai ho havien fet, refilen i observen el seu entorn d’una manera diferent. M’imagino que aviat faran els seus nius i, és clar, escolliran els millors llocs. No pensen que un dia els humans tornaran a la vida normal, o sigui a fer soroll, i que alguns deixaran deixalles allà on no toca, per no parlar d’aquells que els tiraran alguna pedra per passar el temps! Com sempre, aquests petits animalons s’adaptaran com van fer fa anys amb nosaltres i malgrat els nous inconvenients seguiran el seu destí. M’agradaria escoltar, dels humans, el mateix. De moment tot són laments... però cal recordar que la vida segueix i que alguna cosa haurem après d’aquesta situació.