5 de maig del 2020

El dia 5 de maig es va acomplir el 75è aniversari de l’alliberament de Mauthausen. En tinc un bon record del 50è, fa 25 anys, jo era diputat europeu i hi vaig ser. Va ser un gran esdeveniment. El govern socialdemòcrata d’Àustria, presidit pel canceller Vranitzky, s’hi va abocar de ple, ell mateix hi va assistir. Jo vaig acompanyar els membres catalans de l’Amical de Mauthausen. N’hi havia força que hi havien estat empresonats. Un d’ells em va presentar en Simon Wiesenthal, l’antic deportat que des del 1945 va cercar i trobar molts criminals nazis i responsables de l’Holocaust. El camp és molt gran i la pedrera on treballaven i morien, molts presoners, fa esgarrifar. Aquests dies llegim que el Memorial Democràtic està fent l’inventari dels catalans als camps nazis. De fet, Montserrat Roig ja va fer una gran feina en aquest sentit i en uns moments difícils. Personalment havia tingut coneixement de l’existència de Mauthausen quan tenia 14 anys, el 1954. El porter de la casa dels meus pares hi havia estat quatre anys. Era electricista, fort i corpulent i va poder sobreviure. Als anys cinquanta i durant el franquisme no se’n va parlar públicament, dels camps nazis. El manresà Amat-Piniella, però, va publicar les seves vivències com a presoner a Mauthausen en el llibre K.L. Reich, el 1963. En la visita a Mauthausen vaig preguntar a un antic deportat català si havia conegut un altre presoner. Em va dir que no i hi va afegir: “Això era mig presó i mig manicomi, sap?”

El record d’una pàgina molt trista de la història d’Europa.