Soc una persona gran

Des de l’inici de la pandèmia la societat ha etiquetat les persones grans com a “vulnerables”, “població de risc”... Algú s’ha parat a preguntar si les persones grans volem que els mitjans de comunicació, les autoritats sanitàries, “l’eixam d’experts tertulians”... ens agrupin en un “persones de risc”? S’ha preocupat aquesta societat, tan “preocupada” per nosaltres, d’esbrinar què en pensem, de tot plegat?

És més senzill, més còmode, tancar-nos amb pany i forrellat a casa tot dient que és per la nostra seguretat, pel nostre bé! Durant anys hem tingut cura dels nostres fills i filles, de les netes i els nets i ara ens hem convertit en persones prescindibles a les seves vides! Amb molt bona voluntat ens truquen cada dia, ens omplen de fotografies i videotrucades els nostres aparells... Però, és això el que necessitem? Estar sol/sola és dur, però encara ho és més sentir-te sola/sol rodejat de missatges que potser s’han convertit en una “obligació” per als nostres nets i netes: “Hem de fer la trucadeta a l’avi, enviar fotografies a l’àvia!”

Heu captat amb tota la seva magnitud que trobem a faltar els petons, les abraçades, els somriures còmplices?

Podeu entendre que durant tot el dia només hem parlat cara a cara amb el nostre quiosquer, que ens proporciona la premsa i aquest somriure que ens ha d’alimentar 24 hores?

No podem sortir amb les amistats, ni anar a la biblioteca, ni al gimnàs, ni participar de la vida del barri... A vosaltres la pandèmia us ha canviat el ritme, per a nosaltres ha fet que la vida s’aturi!