Saludar

Si hi ha una sensació especial en aquesta vida és quan et retrobes amb algú que t’aprecies i que a més a més fa molt temps que no veus i de sobte recordes que només el pots saludar amb el colze. O sigui, d’entrada anem tapats de boca i nas i per tant aquell somriure d’agraïment no existeix. Els ulls sí que són expressius però el contacte ho és més. Quan has acceptat que, a aquella persona que tant enyoraves, no la pots ni abraçar i encara menys besar, has de canviar el xip mental i, lluny de donar-li senzillament la mà... la pots tocar amb el colze. Fas com un brindis al sol? Tot seguit parlem, ens mirem però no sento la seva expressió. Semblem dos autòmats dirigits per unes ordres del més enllà. Fins i tot, la seva veu no té el mateix to... Per sort estem en una terrassa i finalment ens traiem la mascareta... per beure, no pas per parlar! Llavors penso que quina sort que tenim perquè el virus ens ha donat aquesta petita treva... Surrealisme total.