El rusc és meu

Hi havia una vegada un rusc d’abelles, allà al territori meridional d’Europa, en el qual es desenvolupava una gran activitat. L’abella reina es dedicava a anar procreant i en sortiren tres ganduls; mentrestant moltes obreres feien la seva dura feina sense parar.

El borinot reial deixava tranquil·la l’abella reina, i anava pel seu compte picant de flor en flor sense parar. Se les empescava per no fer ni brot per a la comunitat i es repetia a ell mateix: “El rusc és meu i en faig el que em dona la gana!”

El borinot reial no en tenia prou i volà cap a altres contrades on hi havia enormes ruscs d’on la mel rajava a doll sense parar i es feu amic dels altres borinots que li regalaren mel a senalles i anà acumulant la rica mel que portà a un rusc que estava allà en un país entre les muntanyes.

Un dia varen començar a canviar les coses i el borinot reial va haver de marxar del seu rusc perquè allà ja no el volien, i alçà el vol, anà cap a l’altre rusc dels amics que li feien regals, on viurà a cos de rei la resta dels seus dies. Vet aquí un pèsol, vet aquí una fava, i el conte aquí s’acaba!