M’heu retornat el fill

El 30 de setembre a la tarda, quan el meu fill anava amb moto a buscar la seva filla a l’escola, va tenir un gravíssim accident. De seguida una ambulància el va portar a l’hospital de Sant Pau. Allà el van atendre d’urgència. El van intubar, el van haver d’operar dues vegades, li controlaven les constants vitals, li feien proves de tota mena, escàners, transfusions... el tenien sedat perquè no patís. Nosaltres, els pares, a causa del coronavirus, no podíem entrar a veure’l, només hi entrava la seva dona una hora, però quan ella sortia el metge d’urgència també sortia de l’UCI a informar-nos de la situació. Així van passar quatre setmanes fins que el van traslladar a planta. Tota la família hem d’agrair que, malgrat la pandèmia, l’Oriol va ser atès de manera immillorable. Tot el personal de Sant Pau, cirurgians, metges, infermeres, auxiliars... van actuar amb gran professionalitat i amb una humanitat que tota la família agraeix moltíssim. Ara és a casa. Encara li falta molt per poder fer vida normal. Vida! Ara aquesta paraula té una connotació plena d’esperança, d’il·lusió, de futur, d’alegria. Moltíssimes gràcies, gent de l’hospital de Sant Pau. Feu meravelles, ho sabeu, oi? Si ara fos temps de sortir als balcons us asseguro que, de tant aplaudir, em quedarien les mans vermelles com el foc de l’esperança que porteu a dintre i encomaneu a tothom.