A l’atenció de la Sra. Núria Gabarrell

Potser sí que el titular de la carta grinyola, però a pilota passada i havent vist que, de nit i amagats, algú va poder treure els gossos, la meva carta no té cap sentit.

Si per una cosa patia era pels gossos que suportaven temperatures, segons la meva manera d’entendre-ho, molt altes, i per això vaig dir que el tret de gràcia que era misericordiós. Naturalment que no hi ha primers ni segons, però vostè, que no em coneix de res, em jutja i ho porta a uns extrems que em fan, fins i tot, riure. A mi, que als estius he tingut nens sahrauís, em parla de races i colors de pell? Per què no es podien salvar un gossos, em pregunta després de salvats? Torni a llegir el primer paràgraf. Hi trobarà la resposta. Jo no haig d’anar a veure cap protectora. Tinc una exalumna que en té una i fa poc vaig donar el seu telèfon a una altra que veia un gos abandonat al carrer. Aquesta meva exalumna ho té molt ben cuidat i té molta cura que estiguin molt bé. Considero que l’ajuda més important, social i oficial, hauria d’anar a la cria i entrenament d’animals amb finalitats d’ajuda als cecs i terapèutiques. I la resta hauria de sortir de les fàbriques de menjars preparats (el meu pare sempre els feia ell el menjar) i de les clíniques veterinàries. Certament els animals estan sotmesos a una societat de consum que quan una cosa ja no li agrada, la llença o abandona.

Si és mare, suposo que deu haver tingut cura que els seus fills no fessin el mateix ni amb els animals, ni amb les persones grans ni amb res.