Opinió

Funcionaris que no escolten

Tenim un seriós problema que tothom reconeix. El de la molt especial responsabilitat –especialment moral– que assumim, o hauríem d’assumir, els qui treballem per la funció pública.

És una feina no pas excepcionalment ben pagada –qualsevol autònom o treballador de serveis pot (o podria) guanyar més, sense excessives dificultats–, però diuen que és segura. A final de mes, catacrec!, la nòmina arriba, faci fred o faci calor.

No voldria que ningú se sentís incòmode, ni fer enemics de tots els costats. Voldria tenir un mes d’agost serè, que tots necessitem, la veritat. Però sí que he d’insistir que ni els funcionaris són uns mantes, ni podem acceptar que facin el que els doni la gana.

Poso dos exemples, i la solució (al final): els docents que cuidem el nostre jovent ens esforcem per tirar endavant les persones (també al juliol, encara que no hi hagi lliçons), i no ho fem per un benefici material immediat, sinó amb compromís personal; i, a la vegada, considero inacceptable que la incompetència d’alguns faci anar de bòlit els altres (per exemple, amb les exigències que arbitràriament i a deshora els encolomen, sobre programació, canvis, etc.). Com diuen en castellà, “una de cal y otra de arena”.

Solució: hauríem d’entendre que el servei públic és això, un servei, i qui es percebi com no prou competent ha d’apartar-se i deixar a un altre la tasca. Per exemple, en la forma i el fons de l’aplicació dels canvis educatius per part d’alguns il·luminats. Així ja concreto: els han donat un poder i influència que no fa cap bé. S’equivoquen, però ells –“tossuts que tossuts”– ni escolten, ni entenen, ni són a primera línia. Mai.

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.