Opinió

Tribuna

Política: manual primer

“Cal, com el pa que mengem, no perdre més el temps i tirar pel broc gros. En el nostre cas, potser fora bo de seguir tot allò que van escriure els pares de nacions creades els darrers cent anys i que ho tenien tot en contra: el cas d’Irlanda o d’Israel, per exemple

En plena campanya electoral al Congrés de Madrid, no em puc estar de recordar una frase d’Antoni Rovira i Virgili que considero prou oportuna: “...hi ha una ironia que talla i una paradoxa grotesca en aquesta furiosa follia d’assaltar Madrid, quan encara no és nostra Barcelona.” Dit el 1914, però ben aplicable als nostres dies. Una altra màxima molt interessant que va dir el polític, escriptor i historiador tarragoní i que, malauradament, ha passat sempre massa desapercebuda, és: “Amb els dits de les mans podem comptar els grans polítics que ha tingut Catalunya en el curs de la seva història mil·lenària. A Catalunya, si els patriotes no han estat sobreabundants, els polítics han estat rars.” Per cert, ho va escriure el juliol del 1924, en el primer número de la Revista de Catalunya, que l’any que ve celebrarà el seu centenari. Al meu parer, partits a banda, la majoria dels polítics (o aprenents de polític) en actiu, justegen. Els patriotes nacionalistes/independentistes autèntics no sobreabunden, però en gran part els perd la passió mal dirigida i la mancança de talent, tant en el sentit d’encert i judici com en el sentit pecuniari.

Davant aquestes dues greus mancances que es perpetuen: patriotes catalans desorientats i polítics curtterministes delerosos de menjadores, només ens queda una sortida. Aprendre i revestir-nos, el més prompte possible, de la política que realment cal fer si volem aconseguir la independència. Si no la volem, no cal patir, a l’abisme de la desaparició com a poble ja fa temps que hi redolem, cada cop més acceleradament. Cal, com el pa que mengem, no perdre més el temps i tirar pel broc gros. En el nostre cas, potser fora bo de seguir tot allò que van escriure els pares de nacions creades els darrers cent anys i que ho tenien tot en contra: el cas d’Irlanda o d’Israel, per exemple.

Però, com ja hem dit que anem esmaperduts i que trobar un polític amb totes les lletres, a casa nostra, és un fenomen veritablement inaudit, comencem pel primer manual imprescindible que cal llegir, aprendre de memòria, i quedar impregnats del seu ensenyament: El Príncep de Niccolò Machiavelli. El text imprescindible si volem arribar drets, almenys, fins a la cantonada.

Només per anar fent boca, vet aquí algunes perles que hi podem trobar. Una realitat amb la qual més d’un ja s’hi ha topat: “En temps incerts sempre hi haurà mancança de persones amb les quals hom hi pugui confiar (Capítol IX).” Fins i tot sembla donar consells al nou dirigent del futur estat català independent: “vèncer, per la força o mitjançant l’engany, del poble fer-se estimar i alhora que et temin, fer-se respectar pels soldats i que a tothora et segueixin, eliminar els qui poden o han de fer-te mal, renovar amb lleis noves l’antic ordre polític (feina fàcil: només caldria derogar una autonomia escarransida), mostrar severitat i gentilesa, dissoldre un exèrcit deslleial i fer-ne un de nou (aquí ens ve un sol nom al cap, encara que no sigui un exèrcit)... (Capítol VII)”

També sembla haver-hi missatges per a l’ANC i Òmnium: “...la natura dels pobles és voluble, i resulta fàcil convèncer-los d’alguna cosa, però és difícil de mantenir-los en aquella convicció... (Capítol VI).” És a dir: no va sent hora que canvieu les estratègies, si és que realment voleu obtenir resultats? Encara hi podem veure una descripció de la Catalunya dels últims tres segles: “Quan les ciutats o els territoris estan acostumats a viure sota la dominació d’un Príncep i se n’ha extingit el seu llinatge, com que, d’una banda estan acostumats a obeir i, de l’altra, ja no tenen el seu antic Príncep, NO ACONSEGUEIXEN POSAR-SE D’ACORD ENTRE ELLS per triar-ne un de nou, NI SABEN VIURE EN LLIBERTAT, DE MANERA QUE SÓN MÉS RETICENTS A L’HORA DE PRENDRE LES ARMES i un nou Príncep (és a dir, el nou arribat que ens domina) se’ls pot guanyar amb més facilitat i estar-ne sempre previngut. (Capítol IV).”

Addenda: Maquiavel no va escriure mai la frase: “la fi justifica els mitjans”. Només és un apunt que féu Napoleó Bonaparte en un exemplar d’El Príncep, i a partir d’aquí se’n repeteix la impostura.

Per cert: que tothom entengui que, fins i tot en les parts més crues explicitades a l’obra de Maquiavel, els espanyols fa anys i panys que el tenen com a llibre de capçalera i el posen en pràctica damunt nostre. Mentre els catalans continuem instal·lats en el figaflorisme (si se’m permet el neologisme), Espanya no perd el temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.