Opinió

Tribuna

Espanyolejar

“La catalanitat és una forma de ‘nosaltres’ i cada cop té menys instruments i menys vigor a l’hora de trobar estructures de defensa.
“Penjar-nos el capçal d’autoritaris perquè ens oposem severament a desaparèixer o a ser assimilats en el poti-poti castellanista és deshonest i irritant.

Darrerament, s’ha tornat a parlar de l’espanyolització de Catalunya. Ha estat arran de les ja cèlebres declaracions de Jordi Évole, les quals no pretenem ni explicar ni tornar a remoure. Que s’hagin tret o no de context és un fet menor, per bé que apuntaven a una idea clara, que ningú no es pot atrevir a qüestionar des dels fets més indubtables. A Catalunya, hi ha molta gent que viu al marge de la catalanitat, de la llengua del país, de qualsevol forma d’integració o d’interès per la història i identitat del país que l’acull. No deu ser un problema únicament català, perquè els moviments migratoris han estat indeturables des del final de la Segona Guerra Mundial arreu del planeta, però en una comunitat sense estat i sense les capacitats legals i administratives que tenen els estats per fer polítiques de frontera i imposar certs mínims, el dibuix nacional pot quedar diluït.

Aquest segle XXI és més identitari que ideològic, pel que estem veient. Ja no es tracta d’esquerres contra dretes, sinó de nosaltres contra els altres, però nosaltres i els altres són categories sempre oscil·latòries, mòbils i desmuntables al gust de consumidor. Avui, puc ser part d’una minoria nacional, però també de la majoria opressora blanca, i alhora un precari, i alhora un privilegiat, etc. El que és ben clar, però, és que la catalanitat és una forma de nosaltres, i que cada cop té menys instruments i menys vigor a l’hora de trobar estructures de defensa.

La televisió nacional catalana n’era una, però des de la irrupció de les plataformes i l’atomització de l’audiència en centenars de petits nínxols, que són també identitaris, que ha perdut la capacitat de vertebrar res. Abans, es podia pretendre des de la premsa o la televisió de masses articular un discurs que certament donés forma i relat i unitat a l’audiència, que editorialitzés el món en clau nacional. Ara, aquest poder ha quedat dissolt, però ha soscavat algunes estructures més que d’altres. Quan s’amplia el camp de batalla, els forts tenen més opcions de sobreviure que els petits. I és aquí on l’Estat hauria d’intervenir per defensar el més dèbil; però la seva política identitària és una altra, transversal i normalitzada per tot l’espectre polític, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. L’espanyolisme posa en comú forces antagòniques, agermana els rivals ideològics en un mateix afany identitari.

Abans s’està amb el falangisme monàrquic que amb un catalanisme que pretengui que la llengua catalana sigui tan normal a Catalunya com el castellà a Salamanca. Hi ha massa gent que sembla ser d’esquerres que no té cap problema a signar, amb l’actitud i el posat, tots els decrets d’una política cultural que continua sent franquista: la que aposta per marginar, reduir i esborrar, encara que sigui molt a poc a poc, qualsevol provatura de normalitzar o d’imposar el català en tots els àmbits, i sempre amb l’excusa que Catalunya és “mestissa”. Aquest mestissatge és l’autojustificació d’esquerres per fer polítiques supremacistes, les quals no són de dretes, sinó de tothom que aposti per aquell “dret a ser monolingüe” en castellà a Catalunya. Que en ple segle XXI –i després de la suposada reforma moral woke–, encara estiguem defensant coses tan bàsiques, hauria de fer-nos reflexionar a tots plegats sobre la magnitud del desastre.

Perquè sembla que aquí tothom ha fet l’esforç per desconstruir el seu privilegi menys el parlant d’una llengua majoritària i d’estat, que s’ha estès per mig globus sempre per la força de les armes. Si el castellà es parla a bona part d’Amèrica del Sud no és per casualitat, ni perquè la seva suposada bellesa la normalitzi arreu; és per una estratègia de forces i poders, de genocidis documentats i de polítiques culturals que marginen o esborren les llengües indígenes dels sistemes educatius. No cal dir que, als territoris peninsulars, s’han seguit les mateixes polítiques. I és ben normal que quan ens diuen d’“espanyolitzar-nos” reaccionem amb insults i ganyotes, ara a les xarxes socials. Menysprear-nos i perquè menyspreem, perquè ens defensem, penjar-nos el capçal d’autoritaris perquè ens oposem severament a desaparèixer o a ser assimilats en el poti-poti castellanista és deshonest i irritant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.