els miralls de la ficció
Elisa K i la fragilitat
Enmig dels debats mediàtics que provoca el tema real dels abusos a la infantesa, una pel·lícula com ‘Elisa K' esclata amb força
El cap de setmana passat, mentre el papa Benet XVI visitava Londres i els fidels assistien als actes rituals programats, una contramanifestació enfilava els carrers de la ciutat. La manifestació contra la presència del pontífex no havia estat convocada per velles comunitats atees, ni per comunitats antieclesiàstiques, sinó per un nombrós grup de ciutadans britànics que protestaven contra l'excessiva despesa pública generada per la visita i per la fosca posició que l'Església ha adoptat contra els abusos sexuals a menors perpetrats per alguns dels seus membres.
Ignoro si el mes de novembre a Barcelona l'excessiva despesa pública serà qüestionada per la mateixa classe política que no dubta a retallar tot tipus de mesures socials. Amb tot, però, resulta interessant veure com tot aquest debat sobre els abusos a menors coincideix amb l'estrena a les cartelleres catalanes d'una pel·lícula valenta titulada Elisa K, dirigida per Judith Collell i Jordi Cadena. El punt de partida és un relat de Lolita Bosch que explica el cas d'una nena d'onze anys que és violada per l'amic del seu pare.
La pel·lícula no té un caràcter social, ni pretén denunciar els abusos de certs sectors de l'Església, el que interessa als autors és parlar de la memòria, del trauma i de com la foscor pot ressorgir en la vida adulta. De nena, Elisa viu els abusos en silenci, ha oblidat què va passar, però hi ha un trauma interior que la frena. Els seus pares són incapaços d'enfrontar-se a la veritat. No sabem si el pare va saber o no va saber, només veiem la seva covardia. Elisa K ens demostra que tot allò que es pretén oblidar pot tornar. L'Elisa trucarà a la seva mare perquè una cosa terrible que va passar quan era petita s'ha revifat. Enmig dels debats mediàtics que provoca el tema real dels abusos a la infantesa, una pel·lícula com Elisa K esclata amb força. L'ànima no és valenta, és fràgil. L'oblit no arregla les coses, i la confessió tampoc no ens deixa més tranquils. La qüestió és com podem sobreviure quan els records de la infantesa no són plàcids, sinó foscos.
