Opinió

l'entrevista

“Els músics, a l'estudi, som exageradament insegurs”

Com porta això d'estar fent habitualment la volta al món?

Bé... Darrerament he fet un parell de gires pels Estats Units, he viatjat per Àsia, Austràlia, el Regne Unit, Europa... De tota manera veig molts hotels i molts aeroports, i massa sovint actuar a Bangkok o fer-ho a Lleida pot acabar sent el mateix. M'ho passo millor al meu estudi de gravació...

Ha trobat una explicació del perquè El Guincho agrada tant en llocs tan diferents?

M'he adonat d'una cosa que penso que és important: el que capta l'atenció d'aquests públics tan heterogenis és bàsicament el baix. El ritme és el que unifica tot el públic, sigui del país que sigui. Molt més que les melodies i ja no diguem les lletres.

Quina mena de pressió li va comportar el gran èxit global, ara fa tres anys, d'Alegranza, el seu primer disc?

Va ser un èxit molt relatiu, i no crec que aquesta sigui exactament la idea d'èxit que més m'interessa. Puc viure de la música, però, si no fos així, faria música cada dia a casa. És el que més m'agrada fer i, per tant, no em representa la més mínima pressió. És una sort poder gravar per una discogràfica, però, si no en tingués l'oportunitat, estaria ben tranquil gravant per mi mateix.

Com sol treballar, a l'estudi?

Depèn del disc. Si treballo per a algú altre, m'agrada escoltar tot el que aquesta persona ha fet abans i entendre musicalment d'on prové. Quan faig coses per mi, sempre començo posant-me un parell de discos i, a partir d'aquí, em perdo en mil coses.

A qui somia produir?

A Caetano Veloso. De fet, en tindria prou d'escoltar-lo...

Quina ha de ser exactament la feina d'un productor? Cal inventar un so per a un músic o guiar-lo perquè trobi el seu?

La producció sempre la veig com la posada en escena d'una obra de teatre, o d'una òpera, o d'una pel·lícula. Dos directors poden fer dues coses completament antagòniques a partir d'un mateix guió.

Cal ser sempre respectuós amb la música de l'artista amb el qual treballa?

Hi ha vegades que no ho pots ser. Si vas a l'estudi amb massa respecte, sovint perds la partida. Els músics, a l'estudi, som extremament insegurs. Hi ha gent que no t'imaginaries mai els dubtes que tenen, fins i tot músics d'una personalitat extrema. El que cal és tenir un diàleg real amb ells, i això s'aconsegueix sovint emprenent accions iconoclastes, no pas sent respectuós.

Amb Alegranza va acabar fastiguejat de totes les negociacions legals per utilitzar samplers d'altres artistes...

El llenguatge que es deriva de l'ús de samplers em sembla bestial. Que encara no hi hagi lleis que ho regulin em fa pensar que és un llenguatge radical i vigent. Ara bé, va ser un infern legal que no volia repetir.

A Pop Negro, editat l'estiu passat, evocava les produccions dels anys vuitanta.

Hi treballaven els millors. Enginyers, compositors, responsables de màrqueting... era l'inici de l'era digital i les proves que es feien eren salvatges. Tothom estava fascinat en extreure sons nous. A vegades parlo de Mecano i la gent riu, però ara un disc produït d'aquella manera no vendria més de 500 còpies. Aleshores, arrasava a les llistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.