Santi & Santi

Avui fa quinze dies em vaig equivocar amb totes les de la llei i en demano disculpa. Vaig escriure que en la festa de jubilació de la Carme Castelló a Figueres-Vilatenim, a l'hora de la sobretaula, havia sortit el músic Santi Escura amb l'acordió a cantar havaneres. I no era el pianista i professor de piano Santi Escura, sinó Santi Musquera, acordionista i ensenyant. Els dos músics són bons amics nostres, ambdós es diuen Santi, ambdós dominen el teclat musical, tenen el cognom de tres síl·labes amb les mateixes vocals, i prosòdicament sonen força igual: Escura-Musquera-Escura-Musquera.

Quan jo era petit i anava a missa el diumenge, el vell senyor rector, després de llegir l'evangeli que tocava, deia textualment: “D'aquest hermosíssim evangeli, mirem si en podem treure alguna lliçó pràctica per a nosaltres”. I engegava el sermó. Recordant el vell rector, he pensat si de l'espifiada cognominativomusical d'avui fa quinze dies no en podria treure alguna cosa bona. I se m'ha acudit demanar als Santis (si algun dia se'n produís mitja excusa) una interpretació d'aquell Homenatge a Astor Piazzola del compositor Vladimir Zubitsky. Seria una meravella, s'imaginen? És una peça per a acordió i piano dedicada a Piazzola, un gran músic que agrada molt als dos músics. No perdo l'esperança, potser hi haurà alguna altra jubilació sonada (never better); en tot cas si es produís el miracle ja en tindrien notícia.