la crònica
L'espasa de Dàmocles
Aquestes seran, o haurien de ser, les eleccions dels compromisos
Ja hem passat l'equador de la campanya. Moment per centrar-nos a fer algunes reflexions. Aquestes seran, o haurien de ser, més que mai les eleccions dels compromisos. I més que mai, els compromisos haurien de tenir la categoria de rang de llei, tot i que és veritat que aquestes es poden derogar, modificar, canviar i el que es vulgui, que alguna cosa més es pot inventar aprofitant la poca memòria històrica que tenim i l'apatia ideològica actual. Però bé, en tot cas, això segurament és una obvietat, perquè els programes són el que són i tenen un molt, i marcat, component electoral, i no cal dir que electoralista. De totes maneres, l'escenari que s'obre en aquests moments és el d'una més que previsible majoria del PP a Madrid, al Congrés dels Diputats, dins la dinàmica instal·lada de canvi de cicle polític, molt marcat per un canvi també de paradigma econòmic. El que és cert és que els analistes –aquells que sempre l'encerten quan tot ha passat– tindran per estudiar un període –que els historiadors ja definiran– en què el 2011 l'electorat es va dirigir a votar amb la llosa de la crisi a sobre el conjunt de la societat. La crisi, aquest concepte incrustat fins i tot en el darrer crostó de pa que ens mengem, és el tall d'una espasa de Dàmocles que penja de tots els caps, especialment dels polítics. M'explicaré. S'ha posat sobre la taula els dèficits que tenen les comarques gironines, i no faré la llista, com ara en infraestructures i model de finançament. El dubte que molts tenen ara mateix és com aquests programes, aquests compromisos, es resoldran. Si en època de vaques ben grasses es va fer el que es va fer, què es farà en un període caracteritzat pel fre de mà, la marxa enrere i, al volant, una cosa extraordinàriament etèria com ara els mercats? Un moment complex, molt complex. I en aquestes eleccions la gent, més que mai, necessita creure, més enllà de la indignació o l'emprenyament. El que és cert és que uns no tindran tot el marge de maniobra per influir com voldrien i, potser, ens quedarem sense saber què haurien fet al final de tot plegat. Fins i tot, d'aquí a quatre anys, encara ens podran dir que no van fer més perquè no els vàrem votar. D'altres es podran instal·lar a l'oposició mentre esperen bons temps i que els qui governin es desgastin. L'espasa de Dàmocles penja per a tothom. I la societat gironina hauria de tenir clar que aquestes no són unes eleccions qualssevol, de fet no ho són cap, certament, però aquestes especialment tenen aquest plus que s'anomena crisi. El que fa també por és que aquesta espasa de Dàmocles, i aquí la gran perversió de tot plegat, serveixi per desfer el nus gordià. O tirar pel dret, que és el mateix.
