Immunitat no vol dir impunitat

L'origen de la immunitat política (de fet, de la immunitat parlamentària) està en la necessitat de preservar l'acció dels electes dels possibles abusos que arbitràriament podien exercir altres poders sobre ells per coaccionar-los amb l'amenaça de l'acció d'una justícia jeràrquica i gens equitativa. Aquesta figura tenia sentit, sobretot, en el parlamentarisme incipient que estava en conflicte amb la monarquia, però afortunadament ha perdut la raó de ser en el modern estat de dret i, fins i tot, es pot arribar a qüestionar si la vigència d'aquests privilegis d'aforament no signifiquen una vulneració del principi d'igualtat de tots davant de la llei. Això és especialment evident quan descobrim que, darrere de la sensació d'impunitat que generen aquests privilegis, s'amaguen incapacitats o greus irresponsabilitats, i també possibles accions delictives. En l'àmbit de la persecució dels delictes, la justícia té determinades quines són les vies que ha de transitar, però en el cas dels aforats no són ni ràpides ni fàcils, però no tots els abusos tenen aquesta consideració.

Els últims canvis de govern han generat desconcert i desconfiança per la gran diferència entre les condicions econòmiques en les quals es va dir que es feia el traspàs de poders i la situació real que s'ha evidenciat un cop s'han començat a regirar calaixos i han aflorat les factures impagades, els compromisos adquirits i altres peatges. Un cas pròxim i ben recent el tenim a Espanya, on el nou govern ha duplicat en tan sols un parell de mesos les seves previsions de reducció de la despesa a conseqüència de la dimensió real del dèficit que han descobert. Precisament, el govern del PP està elaborant una llei de transparència que, entre altres coses, preveu que els governants que gastin més del que estipulen els seus pressupostos hagin de respondre davant de la justícia i hagin de fer front a responsabilitats penals. No es coneixen gaires més detalls fins ara del que pensen fer en aquesta línia, però pel mateix principi que inspira aquesta reforma es podrien establir mecanismes per garantir que es compleixin tots els compromisos que incorpora un pressupost, donant un valor contractual a cadascuna de les partides que preveu i exigint que calgui ratificar les possibles modificacions.

Cada vegada que s'eixampla més l'abisme que separa el pressupost aprovat per qualsevol administració i la seva liquidació, s'incrementen els nostres problemes. Els governants són els primers que haurien de tenir una actitud escrupolosa i exemplar, sobretot a l'hora de complir i fer complir les lleis, però sovint són els primers que les salten. Reforçar el control dels diferents poders entre si –el legislatiu, l'executiu i el judicial– és fonamental en l'objectiu d'una regeneració necessària, però fiar la qualitat democràtica a una determinada formulació jurídica és fer avui la llei per descobrir demà que ja t'han fet la trampa.

És indicatiu que el debat que s'enceta sobre les responsabilitats polítiques dels gestors es genera principalment per la crisi i les extraordinàries dificultats econòmiques que genera, però coincideix en el temps en el moment en què s'estan jutjant dos expresidents autonòmics per haver ficat la mà a la caixa o per haver-se deixat ensabonar, i un jutge per un suposat delicte de prevaricació. Es pot creure que la millor demostració del bon funcionament del sistema és que tots tres estan avui asseguts al banc dels acusats, però no podem deixar de pensar que abans aquest polítics eren models de comportament aclamats pels seus companys i votats pels electors, i que el mediàtic magistrat va arribar a ser proposat per les més altes responsabilitats i els més prestigiosos guardons internacionals. Són casos que posen de manifest que els sistemes de control fallen, però, sobretot, que no sempre hi ha una voluntat real de passar comptes, ni per part dels ciutadans ni per part de les institucions. La corrupció és un peatge molt alt que hem de pagar, que es converteix en una sagnia econòmica i genera una degradació moral profunda; però el cost més alt el paguem per la incapacitat que ens ha portat fins aquí, i que es posa de manifest per la falta de preparació tècnica, l'error en les prioritats i la mala gestió. Aquesta és una amenaça vigent i, si no som capaços de posar-hi remei, almenys posem-hi límits.